Condemnat a la indiferència en els campionats de seleccions estatals, m'he dedicat aquests dies a observar. Primer de tot, però, l'enhorabona per la selecció espanyola, de llarg la millor i, per tant, digna vencedora de l'Eurocopa. Han sigut els millors sobre el camp. Encara que ara de jugar a l'estil Barça se'n digui 'tiki-taka'. Però això és qüestió de l'avantatjat màrqueting publicitari i patriòtic espanyol, i són figues d'un altre paner, o d'un altre post.
La il·lusió i la confiança d'aquesta selecció m'ha evocat irremeiablement a l'estat d'ànim de l'afició del Barça previ a la final de París. Tothom sabia que guanyaríem perquè ens ho mereixíem, perquè ja ens tocava i, senzillament, perquè érem els millors. Ningú dubtava que la copa havia de ser nostra i que si no marcava Eto'o, ho faria Ronaldinho o Deco. O tots tres, perquè fins i tot contemplàvem la golejada. Estàvem orgullosos d'aquella plantilla i confiàvem a cegues amb l'equip: el futbol no podia ser tan injust d'impedir que alcéssim la copa, la nostra copa.
Dos anys després, va aparèixer l'esperit de Viena. Ni els tòpics ("Alemanya és Alemanya") ni les lesions (el pitxitxi David Villa), ni el palmarès (més que discret) impedien que l'afició espanyola confiés en el seu equip. Es vivia una eufòria desmesurada prèvia a la final, però sana i sincera. Perquè Espanya havia sigut la millor, perquè era molt superior a tots els rivals, perquè l'equip era una pinya i, d'acord, perquè Cuatro havia fet molt bé la seva feina. El taxista va pronosticar que al minut cinc "la Roja" ja guanyaria, i que el partit acabaria 3 a 0 i, qui més qui menys, tots ja havien pensat on celebrarien el triomf. Pur optimisme.
Enyoro l'esperit de París...
